Historiografia de la Diplomàtica [II]: dels grans manuals a la crisi de la diplomàtica de principis dels 60.

Una prova evident que la ciència estava prou madura a partir de Von Sickel va ser que sorgiren diferents autors a França, Itàlia i Alemanya que començaren a redactar els primers manuals de diplomàtica. Així Arthur Giry[1] i Alain de Boüard,[2] tots dos professors de l’École des Chartes, van fer sengles estats de la qüestió sobre aquesta ciència. A Itàlia, fou Cesare Paoli,[3] que sense oferir un compendi tant exhaustiu com els francesos, presentà un manual clar sobre diplomàtica. Harry Bresslau, a Alemanya, realitzà un tractat molt profund sobre les cancelleries papal i imperial, a més de fer la primera història de la disciplina. A principis del segle XX també sorgeix una de les poques revistes especialitzades en diplomàtica, la Archiv für Urkundenforschung (posterior Archiv für Diplomatik), fundada pel propi Bresslau, Michael Tangl i Karl Brandi.[4] En la introducció del primer volum editat el 1908 es fa esment de la necessitat d’ampliar els estudis de la diplomàtica a períodes no estrictament medievals. De fet la ciència era madura, però circumscrita en un àmbit cronològic medieval inamovible. Fins aleshores només existia l’experiència de l’historiador del dret Heinrich Brunner, que en el seu estudi sobre el document privat publicat el 1880 havia allargat l’òptica fins a la documentació d’època romana, però poc més. L’intenció de la revista era que la diplomàtica s’ocupés dels documents produïts des d’època romana fins a l’època moderna, amb l’objectiu de potenciar l’evolució d’aquesta disciplina.[5]
La diplomàtica vivia una època de maduresa i de recerques importants que malauradament a partir de la II Guerra Mundial sembla entrar en una via morta. La diplomàtica es mostrava dinàmica per la via de la diplomàtica especial, és a dir, en l’estudi de la documentació sectorial, institucional o l’estudi cronològic; mentre que mostrava cert cansament a l’hora d’evolucionar la teoria per la via de la diplomàtica general, la dels conceptes abstractes i genèrics. La diplomàtica entrava en crisi. O això deien els diplomatistes del moment.Conscient d’aquest estancament, l’École des Chartes fou la seu d’un parell de conferències a principis de la dècada dels 60 que, amb el pas del temps s’han considerat decisives pel desenvolupament d’aquesta ciència. La primera fou la que portava per títol La situation actuelle des études de diplomatique en Autriche de l’austríac Heinrich Fichtenau. Es tractà d’una appassionata denuncia - en paraules d’Armando Petrucci-, del progressiu esgotament de la disciplina que segons l’autor es remunta a l’època de von Sickel i de Ficker. Davant d’aquest cansament, la seva proposta de dinamització va ser la d’aprofundir en els temes tradicionals per evitar dues tendències que haurien portat la diplomàtica a la crisi: (i) la progressiva dissolució d’aquesta en altres ciències com ara la història i (ii) el desgast produït per l’excessiva atenció a la tècnica i al perfeccionisme. Per Fichtenau sortir d’aquesta crisi només ho podia fer l’investigador jove – "le jeune chercheur"-, el qual hauria d’allargar els confins de la diplomàtica sense voler fer-ne una ciència universal dels documents, utopia derivada dels primers diplomatistes de finals del segle XVII. El document havia de ser considerat en tots els seus aspectes, significats i finalitats, amb les seves implicacions religioses, litúrgiques, retòriques, jurídiques, etc. Només d’aquesta manera l’aproximació al document podia ser realment útil. La proposta de Fichtenau en definitiva, volia orientar la comprensió dels documents reconeixent l’entorn immediat d’aquests però també reconeixent els diferents contextos que interactuaven en un període històric. Obria la porta a una història de la documentació, pas endavant que realitzaran a partir d’aleshores autors reconeguts com ara Armando Petrucci.[6]
La segona aportació fou la de Robert-Henri Bautier en la lliçó d’obertura del curs de diplomàtica de l’École des Chartes de l’any 1961. La seva proposta era també allargar els objectius de la diplomàtica, però no pas als contextos immediats, sinó a tota la documentació escrita en qualsevol època i lloc on s’identifiqués la seva natura jurídica. Fichtenau entenia la diplomàtica pels documents medievals, Bautier proposà que qualsevol document pogués ser objecte d’anàlisi, des de les tauletes babilòniques fins als expedients de les burocràcies contemporànies, activant una diplomàtica "comparativa" que, tot sigui dit, amb aquest nom no va tenir massa fortuna. Armando Petrucci l’any 1963 reflexionà sobre la definició aportada per Bautier i es qüestionà si la diplomàtica es podria ocupar realment de qualsevol document. Considerà que per fer un pas endavant calia aproximar-se a la proposta de Fichtenau, és a dir, enquadrar cada document en el context històric que l’hauria vist néixer. Aquesta variable donava peu a una nova manera de veure els documents, és a dir, a una història del document, primer de manera individual, i després a una història de la documentació o, com també s’ha anomenat, a una diplomática "social". Des d’aleshores aquesta tendència ha tingut forces seguidors i són molts els departaments universitaris europeus on hi destil·la aquesta manera de veure els documents. Així doncs, la solució de Petrucci a la crisi de la diplomàtica "vecchia" era donar continuïtat a Fichtenau.[7] 

[1] Giry, Arthur. Manuel de diplomatique. Paris: Librairie Hachette, 1894, II vols.
[2] Boüard, Alain de. Manuel de diplomatique française et pontificale. Paris: Éditions Auguste Picard, 1929-1948, II vols.
[3] Paoli, Cesare. Diplomatica. Nuova edizione aggiornata da G.C.Bascapè. Firenze: Casa Editrice Le Lettere, 1987.
[4] Aquesta revista edità 18 números arribant a 1944. Amb posterioritat, l’any 1955 Edmund E. Stengel fundà la revista Archiv für Diplomatik: Schriftgeschichte, Siegel und Wappenkunde, que en seguirà la tradició fins a l’actualitat.
[5] Brunner, Heinrich. Zur Rechtsgeschichte der römischen und germanischen Urkunde. Berlin: Weidmann, 1880.
[6] Fichtenau, en realitat, exposava una manera austríaca de plantejar-se la diplomàtica. Quan parla de l’esgotament de la ciència ja en època de Ficker i von Sickel estava reclamant atenció a posicionaments com els que Oswald Redlich, Harold Steinacker o Richard Heuberger der Jüngere havien estat fent durant la primera meitat del segle XX i que en paraules de Alain de Boüard (1929, p.32) marcaven les noves tendències en diplomàtica just abans de la II Guerra Mundial. En paraules seves «l’on incline de plus en plus aujourd’hui à considérer les actes à la lumière de nos connaissances sur l’état juridique, administratif, économique du pays ou de l’époque, à les étudier en fonction de la culture intellectuelle et de la civilisation, à leur appliquer, en un mot, la critique la plus étendue.»
[7] PETRUCCI, Armando. «Diplomatica vecchia e nuova.» Studi Medievale, serie terza, IV, fasc.II, 1963, p. 785-798. En aquest article també hi podreu veure amb detall la bibliografia relativa a les intervencions de Fichtenau i Bautier, així com el posicionament del diplomatista italià. Sorprenentment, Petrucci també assevera que la diplomàtica havia de continuar sent una ciència «medievalista» justificant aquest argument pel peculiar significat que adquirí el document en aquesta civilització, immers en un món ple de símbols i litúrgies, aspecte que desapareixeria en època moderna. Aquest apunt ha estat posat sovint en dubte per molts diplomatistes. Ho podeu llegir a: http://scrineum.unipv.it/biblioteca/petrucci.html.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

The Nota - Anàlisi diplomàtica

L'Original "of the Nota" - Anàlisi diplomàtica

Evidencia, prueba y testimonio.