Cartes de petició de referèndum: sociologia del seu procediment.

Feia temps que volia fer una comparativa. Les cartes de sol·licitud d'un referèndum pactat entre la Generalitat de Catalunya i el Govern de l'Estat Espanyol són això, cartes, en plural. N'hi ha hagut dues per cada banda, almenys conegudes. Unes el 2013 i les altres aquest 2017. La manera d'actuar d'un govern i de l'altra han estat força diferents i voldria fer-ne referència per observar com, lentament, les coses van canviat. I canviar no vol dir anar cap a millor o pitjor, sinó que canvia l'estratègia comunicativa, el procediment seguit i la manera de demostrar autoritat a partir del document escrit. Perquè amb la petició d'un referèndum i amb la resposta a la petició els dos governs han volgut actuar amb força simbòlica, i a vegades fins i tot amb violència simbòlica.



Procediment de 2013. 

El 26 de juliol de 2013 Artur Mas, l'aleshores president de la Generalitat , envià una carta sol·licitant un referèndum pactat amb el Govern espanyol al president Mariano Rajoy. El diari la Vanguardia la va publicar digitalitzada el mateix dia. La carta estava digitalitzada en color, es veia perfectament el logo de la Generalitat a les dues pàgines escrites i acabava subscrita de manera autògrafa per Artur Mas. Mirant però les metadades que reportava el pdf de la digitalització publicada podíem saber que ja havia estat feta el dia 20 de juliol, és a dir sis dies abans, però amb la data del 26. Es va fer amb temps i s'esperava segurament el millor moment polític per acabar-la d'enviar. I aquest no era un altre que pressionar a un Mariano Rajoy que en aquells moments havia de retre comptes al Congrés pel cas dels papers de Bàrcenas. Això darrer va acabar passant en un excepcional 1 d'agost. La carta fou enviada en un moment en què el president del Govern espanyol semblava contra les cordes.


Mariano Rajoy fos per aquesta pressió, fos perquè no volia dotar de rellevància la petició efectuada per Artur Mas, que tampoc era descartable, no va respondre la carta immediatament. Ho féu el dissabte 14 de setembre de 2013, passat tot l'estiu. La primera crítica que va rebre és perquè tanta demora a l'hora de respondre una petició d'aquest abast. Però no debia ser gratuïta la demora ni l'estil en la resposta. La carta original, a diferència de la de Mas, no es va penjar enlloc. Només el portal web oficial de La Moncloa en va presentar una transcripció. Aquell mateix dissabte però, es va filtrar la carta a diferents rotatius per fer córrer la notícia. La manera de transmetre el document era substancialment diferent a l'original d'Artur Mas. En aquest cas, la premsa només va rebre un esborrany. Sí, un esborrany inacabat. Bàsicament perquè no era un document acabat per manca de subscripció del president Rajoy. D'entrada tothom li va donar credibilitat però simplement per la manca de formalitat es podría haver posat en dubte tot el seu contingut.

El primer diari a transmetre aquest esborrany de carta fou La Vanguardia a les 18:01 d'aquell dia 14. El pdf de la carta portava una metadada si més no sorprenent: l'autoria del text era de "Satrústegui Herreros de Tejada, Ketty", és a dir, de la secretària personal del president Rajoy. Diem sorprenent perquè es deixà en mans d'una secretària la redacció d'una carta de resposta que requería una certa força política, però probablement del tot normal en la manera de treballar del president Rajoy i tants altres que "dicten" les cartes o a qui "li escriuen" les cartes i els discursos. En tot cas és a ella a qui se li pot atribuir directament l'error flagrant en la redacció de la direcció on s'enviava la carta: Palau de la Generalitat - Pina de San Jaume, 4. Esborrany, escrit per la secretària, amb errors de manca d'atenció, en fi un despropòsit formal que quedà demostrat en tots els rotatius que la van publicar. A les 18:04 la Cadena Ser. A les 18:06, Vilaweb. A les 18:09, ABC. A les 18:14 El Periódico. A les 18:16 El País. A les 19:20 El Mundo. És interessant també veure en quin ordre els rotatius van rebre la carta i la van publicar. Aparentment els catalans la van rebre abans que els d'abast estatal. I El Mundo, rotatiu que havia apretat i molt a Rajoy pel tema dels papers de Bárcenas, fou un dels últims. Un darrer punt a destacar, que no ens sembla menor. El Periódico va transmetre una altra metadada que no van aportar els altres diaris: "Microsoft Word - 13 09 13 ARTUR MAS VF _2_". La carta enviada per Ketty Satrústegui Herreros de Tejada era una versió 2!! Què deuria haver posat la primera?



En resum podem dir que la primera tramesa de cartes fou entre els mesos de juliol i setembre. Que qui prengué la iniciativa fou el president de la Generalitat, que filtrà la carta digitalitzada a manera de còpia imitativa de l'original per dotar-la de credibilitat, però que no la mostrà al portal web de presidència de la Generalitat. El mes de setembre el president espanyol respongué enviant un esborrany de la carta a diferents rotatius que el van transmetre incomplet i amb metadades que mostraven la manera de procedir (la carta fou redactada per la secretària, en dues versions, i amb errors per manca de cura a l'adreça) i, en certa mida, la voluntat específica de no dotar-la, ja no direm de credibilitat, sinó de solemnitat. I això es fa expressament per evitar augmentar la rellevància del moment i dotant-lo només d'una imatge de tràmit administratiu més. Posterioment el contingut de la carta es publicà sense adreça (sense mostrar l'error de cura que hem mencionat) al web de La Moncloa, mostrant un text institucional i per tant utilitzant aquest portal a la manera de portal de comunicació i intentant reconduir un procediment seguit amb voluntat, com diem administrativa, però amb una manca de cura important en les formes.

Procediment de 2017. 

El 2017 el procediment canvia. El 24 de maig de 2017 Carles Puigdemont, actual president de la Generalitat, adreça una nova carta de petició de referèndum pactat al president Mariano Rajoy. A diferència del 2013, la carta es publica majoritàriament a la premsa a partir d'una imatge digitalitzada integrada en la notícia. Ho podeu veure a La Vanguàrdia, per exemple. Només el diari Ara penja la carta en pdf. La carta en aquest cas es presenta digitalitzada a color, d'igual manera que el 2013, amb signatura autògrafa del president Puigdemont. Les metadades del pdf simplement reporten que fou creat a les 16:41 del dia 24 de maig (no sis dies abans com la de 2013) i que fou digitalitzada per la Xerox WorkCentre 7845 que disposa el Palau de la Generalitat. La carta només té una pàgina, és sensiblement més senzilla i directa pel que fa al contingut i va subscrita en bolígraf blau.


La resposta de Mariano Rajoy no tarda un mes i mig. El dia 25 de maig es publica a la premsa la carta que el president espanyol remet a Carles Puigdemont. Rapidesa, procediment sense fisures i augment de la càrrega simbòlica a l'aparèixer signada de manera autògrafa per Mariano Rajoy. Això no passa habitualment. El diari El Mundo es el primer a publicar-ne el pdf. Aquest diari havia estat bandejat el 2013. Ara en canvi, recupera el protagonisme. Els altres diaris només mostren la imatge integrada al cos de la notícia. El pdf només transmet la metadada de què fou fet a les 10:35 del dia 25 de maig, no han passat ni 24 hores de la carta de Puigdemont. La carta porta un encapçalament propi de les cartes emeses directament pel "Presidente del Gobierno" i va subscrita en bolígraf de color negre pel propi president Mariano Rajoy. Fermesa, autoritat i autenticitat, en aquest cas, mesurada al mil·límetre, procediment més sòlid i menys dubtes que la enviada el 2013. La situació és evidentment presa més seriosament pel president i la gesticulació, la posada en escena per la via dels canals de comunicació és clarament diferent.



Conclusions, per tant, ràpides. La formalitat de la petició i de la resposta ja no es posen en dubte i ambdues parts mostres la màxima sol·lemnitat en el seu procediment. La càrrega simbòlica és més gran que mai. 

Administració digital. Acció de govern en paper.

Postil·la. Per què en època de transparència i accés a la informació pública, de portals de transparència i obertura de dades, de garantia i autenticitat sol·licitada als tràmits administratius i seus electròniques, d'expedients electrònics i digitalització, les cartes per a una sol·licitud política continuen essent en paper, no presentades als portals propis i filtrades a la premsa? Per què l'escenificació política no segueix els camins de la digitalització? La litúrgia del paper i la subscripció autògrafa com a font de garantia i de violència simbòlica perviu molt intensament. I aquest és un aspecte que probablement augmentarà en la mesura que l'acció de govern cada vegada voldrà deixar menys rastre digital per evitar ser fiscalitzada públicament. Un debat interessant.








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

The Nota - Anàlisi diplomàtica

L'Original "of the Nota" - Anàlisi diplomàtica

Propiedades significativas, esenciales y legales de los documentos